DE BAT A BAT - historia

En busca del paraiso perdido...

noreply@blogspirit.com () — Tue, 02 May 2006 07:40:00 +0200

En busca del paraiso perdido...

O cómo reescribir o volver a escribir la 'historia' para continuar dando patadas a la verdad, al sentido común y, sobre todo, al PP. Destruir toda oposición y así poder actuar a sus anchas, para 'mejorar'... Porque en el ánimo de todos está que "aquello fue un intento de mejorar España"... Y si bien "fue un fracaso", no se les puede achacar el fracaso a los "buenos, honestos, pacíficos dirigentes de la izquierda de entonces". Era "el país que no estaba a su nivel". "La España de la caverna y de los ricachones, de la muerte en los caminos y los tontorrones". Y mientras tanto, que no paren de ondear banderas tricolor al viento y alcemos nuestras copas con cava catalán y en cualquier acto público o privado, con o sin cámaras, demos vivas a la 3ª República, que la Segunda ya se nos murió y nos dejó a todos huérfanos. "Entre todos la mataron y ella sola se murió".

"Memoria histórica" y testigos de su historia.

1. ¿Julián Zugazagoitia, prietista? Sólo a las pocas horas de abandonar España, en el camino del exilio que tanta buena gente tuvo que hace, se despachó y con ganas de algunos de sus "correligionarios". "Nunca jamás me he sentido tan acusado".

2. ¿El bueno de Jesús Hernández? Que se lo pregunten a sus "camaradas" comunistas... O que se lea su libro, con un título altamente "Yo fuí ministro de Stalin"... Fui ministro del Frente Popular y de la República española pero a quien obedecía, y con que fe y con que ganas, era a los Soviets.

3. ¿Prieto orgulloso de los 'levantamientos populares'? Que se lo pregunten a los "seguidores" del "moderadísimo" Largo Caballero, con el que Indalecio Prieto tuvo gravísimos desencuentros. O que se tenga en cuenta lo que el mismo dice de los "Hechos de Asturias", su tierra natal.

4. Por más moderado que después se hiciera y más moderado que lo quieran hacer. El mismísimo Indalecio Prieto habló y escribió, -eso sí, sin ningún orgullo-, de que participó en la revuelta como otros... y ahora los socialistas lo niegan, o intentan taparlo.

La "tregua" trampa de los etarras en 1998.

noreply@blogspirit.com () — Thu, 27 Apr 2006 18:25:52 +0200

Claridad y firmeza contra el terrorismo.

Afortunadamente el actual gobierno no se ve presionado por la oposición para que actúe sin dilación para que se acerque al entorno etarra, le conceda ya lo que pide o se tengan gestos claros de acercamiento.

El 5 de septiembre de 1998, Felipe González "advierte que algo serio pasa en el entorno de ETA". El expresidente no desdeñó los cambios de HB y respaldó una oferta rápida a la banda", antes incluso de que los etarras declararan unilateralmente la "tregua indefinida". (El Periódico, 5 de Septiembre de 1998).

El 16 de septiembre de 1998, la banda etarra declara "la tregua indefinida", como resultado "de los acuerdos con los nacionalistas moderados vascos". Ese mismo día el presidente de Navarra, Miguel Sanz de UPN, traslada al presidente Aznar sus inquietudes. Hay una primera declaración de Aznar, que está de visita oficial en Perú. (El Periódico, 17 de Septiembre de 1998).

El 19 de septiembre de 1998, "Aznar reclama calma" y "Felipe exige al Gobierno una oferta de PAZ". "Critica al Gobierno por reaccionar a la defensiva y no haber previsto la tregua". "Almunia reprocha a Aznar que solicite ayuda y se encarcele a socialistas". "Mientras que otras hacían de Tarzán en la selva de Amazonas", "El PSOE cree un error retrasar la reinserción hasta pasados los comicios". (El Periódico, 20 de Septiembre de 1998).

El 20 de septiembre entrevista de Aznar y Almunia. Jordi Solé Tura criticaba en un artículo la "demagogia por parte de CiU al reclamar para Catalunya lo que se de a Euskadi". Y acto seguido exige al Gobierno "gestos valientes y urgentes".... Y eso sólo es una pequeña parte, para que luego se diga que hubo apoyo total, no se hicieron críticas y el Gobierno tuvo la lealtad plena de los que eran sus socios y con los que se firmara un "Pacto por las libertades y contra el terrorismo". "El dirigente del PSOE A. Pérez Rubalcaba criticaba con dureza al ministro del Interior".

Poclamació de la República catalana

noreply@blogspirit.com () — Fri, 21 Jan 2005 23:09:36 +0100

FRANCESC MACIÀ PROCLAMA
LA REPÚBLICA CATALANA·
14 abril de 1931

CATALANS :
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.
Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.
Barcelona, 14 d’abril de 1931.
El President
FRANCESC MACIÀ

SOLDEVILA, F.: Història de la Proclamació de la República a Catalunya. Barcelona, 1977, pàgs. 46-48

El President Companys

noreply@blogspirit.com () — Fri, 21 Jan 2005 19:55:00 +0100

No podem oblidar-nos mai dels grans homes i dones que Catalunya i Espanya han tingut, persones nobles que fins i tot han hagut de patir presó, exili o han mort en mans d'impresentables violents. És el cas del president màrtir en Lluís Companys a qui sempre agrairem el seu esforç i capteniment, les seves accions positives i el seu compromís amb Catalunya i la llibertat.
Voldria comentar un dels moments històrics que em passen pel cap quan llegeixo el poema d'un amic "Com més desunits estàvem, més mancats de llibertat". La sublevació contra el poder legítim de la Segona República i la posterior guerra civil, precedida de tota mena de despropòsits i errors si algú vol puntualitzar, però que ve causada per l'acció impresentable d'uns sediciosos.
A molts llocs d'Espanya el cop d'estat no reeixí, és el cas d Catalunya, Madrid, València, ... Però amb tot i amb això no es lliuraren, d'ençà que esclatà la guerra, d'aldarulls, bombardejos o d'atacs puntuals. Després que Barcelona patís bombardejos des del mar el febrer de 1937, s'organitzà la "Setmana d'Ajut a Madrid", una campanya que amb l'eslògan "Ajudem Madrid" fou promoguda per Jaume Miravitlles, el qual va anar a l'assetjada capital d'Espanya per animar els combatents catalans que lluitaven en aquell front i per fer conèixer als madrilenys el sentiment solidari del poble català.
El poeta Rafael Albertí al pròleg del llibre Catalans a Madrid, publicat per la Generalitat digué, com a resposta i agraïment d'aquests fets:

"...
Hermanos catalanes y germans castellanos:
que nunca más se diga sin que de un tirón caigan
las retorcidas lenguas de quienes lo dijeron.
Catalunya en la gloria de Madrid dió su sangre."

Barcelona s'omplí de cartells on s'hi podia llegir: "Defensar Madrid és defensar Catalunya". "Tota Espanya amb Madrid" "Per l'honor de Catalunya ajuden Madrid. Catalans!" I fins i tot es van fer actes, reunions i manifestacions multitudinàries per mostrar una vegada més la solidaritat catalana.
És en un acte presidit pel propi president Lluís Companys el 14 de març de 1937 a la Monumental de Barcelona on aquest va parlar de la solidaritat i de l'estimació envers Espanya. Encès per la passió d'un compromís ferm amb la democràcia i la llibertat. Bo serà recordar algunes de les coses que va dir, començant per aquesta frase en castellà "¡Madrileños! Catalunya os ama...". Hores difícils per a tothom, incertesa i brutal escomesa, però la força i l'esperit del president màrtir altre cop s'aixeca davant d'una munió de gent lliurada: "Espanya és nostra! Fora d'Espanya els opressors". I evidentment que se sentiren visques a Espanya, a la República i a Catalunya.
Cal valorar aquests grans gestos de la bona gent de Catalunya. Com quan en Companys va salvar d'una mort segura a capellans, gent de la dreta, etc. en hores de tempesta i fúria desfermada. Ell va saber fer honor a Catalunya i a la seva gent. La seva mort, la forma amb què va encarar la seva mort, va ser tot un honor pel poble català i un exemple cabdal de coratge que l'enaltí encara molt més i per sempre.
Al President Lluís Companys i Jover.

Podem fer la història sense una simpatia?

noreply@blogspirit.com () — Wed, 19 Jan 2005 23:45:00 +0100

Introducció de Quatre polítics lleidatans
de Romà Sol i Clot

"Podem fer la història sense una simpatia? Emprem l'interrogant del títol d'una conferència que pronuncià Pierre Vilar a Barcelona el 27 de febrer de 1984. La resposta és important.
Els fets fan la història, i s'escriu als documents. Quan els fets són pretèrits i l'evidència s'ha esvaït, l'historiador els refà i els interpreta, emprant, como eines, fons documentals de tota mena. Com fer-ho perquè esdevingui en el mig just del dilema: Exigència d'objectivitat-evidència d'una subjectivitat?
Hi ha qui cerca la reconstrucció com un jutge sever per castigar possibles errors i horrors i dir el què calia haver fet. El resultat por ser una història divertida, però irreal i incompleta. Hi ha qui cerca en la documentació la defensa d'una tesi preestablerta de mitificació o demostració. El resultat és una història borrosa i distorsionada. Hi ha qui els documents els llegix com si fossin d'avui i aplica, en jutjar-los, criteris del present. El resultat, llavors, no és història, sinó la seva història.
Creiem que cal esforçar-se en el plantejament de les qüestions, abordar-les, i sobretot fer-ho amb els mecanismes que les desencadenaran. No amagant res, no negant els errors i horrors, però sí intentant comprendre els actors, cosa que no exclou el judici. Viure la seva problemàtica. Endinsar-se en el seu món. Veure amb els ses ulls. Posar-nos en el seu lloc. Alegrar-nos amb ells i patir amb ells. Fer-ho així entenem què és fer història amb simpatia. I llavors la resposta a l'interogant és la mateixa que donà Pierre Vilar: "Simpatia, doncs, i tant, i també amor"...